En el pas del gregorià a la polifonia hi ha unes formes musicals, que si bé continuen sent a una sola veu, ja comencen a ser l'exponent d'un desig interior d'evolucionar cap a noves formes creatives. Ens referim al TROPUS que neix de la necessitat de facilitar l'aprenentatge dels llargs melismes, omplint-los amb text sil·làbic. En principi, aquest text afegit només era un mètode d'aprenentatge i no es feia servir en el moment de la cerimònia. Després, aquestes petites peces litúrgiques es canten amb el text afegit i fins i tot s'hi afegeix música, i arriben a desaparèixer les paraules litúrgiques inicials. Han nascut les SEQÜÈNCIES o PROSES.
Els primers exemples de polifonia són melodies paral·leles amb principi i final a l'unisò. És el que s'anomena DIFONIA o ORGANUM PARAL·LEL i consisteix en enriquir una veu existent (vox principalis) amb una veu bessona (vox organalis) a l'agut o al greu. Som a començaments del S.XI i comencem un procés que durarà 250 anys.
Més endavant apareix el DISCANTUS que sobreposa a la Vox principalis una veu de discant, amb un moviment contrari: quan una melodia puja, l'altra baixa i a la inversa. Els autors dels discantus no es consideren compositors de polifonia sinó discantors, posseïdors d'una habilitat pràctica per cantar una veu afegida, els discantus, per sobre de la veu original.
La necessitat d'adaptar-se al pas regular de processons i altres desplaçaments litúrgics, origina els CONDUCTUS que adapten el ritme, fins aleshores encara lliure, a aquestes funcions.
Aquestes tres formes, organum, discantus i conductus seran les que a partir de meitat del S.XII evolucionaran cap a formes veritablement polifòniques:
ORGANUM (florejat): sobre una veu, dita Tenor, amb text litúrgic i música original, encara que sovint incompleta, escrita en valors llargs, s'hi afegeix una veu vocalitzada (veu organal).
CONDUCTUS: sobre un tenor escrit de nou, s'hi sobreposen 1 o 2 veus amb el mateix ritme i text, que pot ser sagrat o profà.
MOTET: sobre un tenor litúrgic o profà, de valors llargs, incomplet i sense text (dit Cantus Firmus). Les altres parts són sobre textos originals, sovint diferents d'una veu a l'altra, i més vegades d'inspiració religiosa que profana.
CANÇÓ: el tenor ha deixat de ser Cantus Firmus i la veu principal passa a ser la veu mitja o la superior. El text és únic a totes les parts.
A partir de meitat del S.XIII, el CONDUCTUS també deixa de tenir un tenor litúrgic i sovint té 2 o 3 veus més, sempre amb el mateix text i el mateix ritme regular.

Un llibret interessant sobre el tema és "LA MUSICA MEDIEVAL" de Ma.Carme Gómez i Muntané de la Col·lecció Coneguem Catalunya, 3 . Editorial La llar del llibre / Els llibres de la Frontera. Estudia tot aquest tema centrant-se en la música a Catalunya. Els capítols de l'índex són La monòdia sacra; El drama litúrgic; Trobadors i Joglars; La Polifonia. Més concretament, tracta punts concrets com l'escola de Ripoll, el drama de Les tres Maries, el cant de la Sibil.la, trobadors catalans, el Llibre Vermell de Montserrat.

I tot això ho podeu il.lustrar amb alguns discos:
CANTO ANTIGUO ESPAÑOL, un àlbum doble interpretat per músics de Madrid, on trobem les Cantigues d'Alfons Xè, el Còdex de Las Huelgas, la música a Catalunya fins al segle XIV, Trobadors catalans, provençals i gallecs, nubes Arabo-andaluses, El llibre Vermell i el Misteri d'Elx. És d'EMI CLASSICS ref. CMS 5 65467 2

Unes altres interpretacions trobem enel disc d'un dels grups més prestigiosos de la música antiga: Pro Cantione Antiqua, dirigits per Mark Brown. El disc es diu A MEDIEVAL CHRISTMAS i fa un recorregut per les cançons de tema nadalenc, des de les religioses litúrgiques fins les d'aire més popular.
És del segell IMP, de Pickwick International Inc. (una discogràfica anglesa), de ref. PCD 844.