Cançó de comiat. Me'n vaig, si és menester, / Em separo de la meva estimada, / Però al cap i a la fi li deixo el meu cor, / Mentre jo visqui; així serà./ Me'n vaig, me'n vaig!
Li dic això a ella i a ningú més: / El meu cor mai abans ho va passar tan malament. / Ella m'estima cada vegada més; / He de patir per la seva absència. / Me'n vaig, me'n vaig!
Jo et demano, estimada muller, / Quan penso en tu i en ningú més, / Quan només a tu et dono el meu amor, / Que pensis que sóc teu. / Me'n vaig, me'n vaig!
Ara conserva al teu fidel tan constant com sóc! / Així com tu vulguis, així em trobaràs. / Posa't en guàrdia, això et demano! / Que Déu et beneeixi! Me'n vaig! / Me'n vaig, me'n vaig!

Adéu, dolça Amaril.lis, quan lluny / de mi fugires, jo vaig quedar-me / desconsolat i sofrent.
El teu amor voldria retrobar. / Amaril.lis, adéu.

Com els torrents que a l'estiu, / Mig secs en ses lleres, / De sobte creixen, encara que / El cel sigui clar, / Perquè la pluja ha caigut / Molt lluny, en les seves fonts;
Així també els cors que s'apaguen / Creixen fins a vessar, / I aquells que ho contemplen, / Oh prodigi, no saben / Que Déu en les seves fonts / Molt lluny ha estat plovent!

Ballad of green broom./ There was an old man liv'd out in the wood, / and his trade was cutting of Broom, green Broom. / He had but one son without thought without good, / who lay in bed till t'was noon, bright noon.

The old man awake one morning and spoke. / He swore he would fire the room, / that room if his John would not rise and open his eyes, / and away to the wood to cut Broom, green Broom.

So Johnny arose and slipp'd on his clothes, / and away to the wood to cut Broom, green Broom. / He sharpen'd his knives, / and for once he contrives to cut a great bundle of Broom, green Broom.

Cutting Broom, / When Johnny pass'd under a Lady's fine house, / pass'd under a Lady's fine room, / she call'd to her maid: "Go Fetch me. / Fetch me that boy that sells Broom, green Broom. / Go Fetch me that boy. "

When Johnny came into the Lady's fine house / and stood in the Lady's fine room, / "Young Johnny", she said / "Will you give up your trade / and marry a lady in bloom, full bloom?"

Johnny gave his consent, and to the church they both went, / and he wedded the Lady in bloom. / At market and fair, all folks do declare:/ "There's none like the boy that sold Broom, green Broom".

Balada de la ginesta verda. / Hi havia un home vell que vivia a fora al bosc, /i el seu ofici era tallador de ginesta, ginesta verda./Però ell tenia un fill desconsiderat i inútil, / que s'estava al llit fins que era migdia, brillant migdia.

L'home vell es va llevar un matí i va parlar. / Va prometre que calaria foc a l'habitació / aquella habitació, si en John no s'aixecava i obria els ulls, / i anava al bosc a tallar ginesta , ginesta verda.

Per tant en Johnny es va aixecar i es va vestir, / i va marxar al bosc a tallar ginesta, ginesta verda. / Va afilar els ganivets, / i per una vegada va contribuir a tallar un gran fardell de ginesta, ginesta verda.

Tallant ginesta. / Quan en Johnny va passar sota la bonica casa d'una senyoreta / i va passar sota la seva habitació, / ella va cridar a la seva cambrera "ves porta-me'l. / Porta'm al noi que ven ginesta, ginesta verda, /ves porta'm el noi. "

Quan en Johnny va entrar a la bonica casa de la senyoreta, / i va estar en la seva habitació, /"Jove Johnny" va dir "/ "voldries deixar el teu ofici i casar-te amb una noia en plena floració?"

En Johnny va donar el seu consentiment i tots dos van anar a l'església / i es va casar amb la noia en flor. / al mercat i amb justícia tota la gent declarava : / "No hi ha ningú com el noi que venia ginesta, ginesta verda".

Reflexió. Pensaments covards, / neguitoses tremolors, / dubtes femenívols, / laments temorosos /
no et treuen cap miseria, / no et fan lliure.
Mantenir totes les forces / per a l'ofensiva, / no doblegar-te mai, / mostrar-te poderós: / (això) crida els braços / dels déus al teu costat!

Crist ha ressuscitat! / Joia als mortals, / a aquells que s'han tornat / corruptes, malignes, / hereus del vici.
Crist ha ressuscitat!

Dein Herzlein Mild. (aus dem Jungbrunnen von Paul Heyse)

Dein Herzlein mild, du liebes Bild,/ das ist noch nicht erglommen,/ und drinnen ruht verträumte Glut,/ wird bald zu Tage kommen.

Es hat die Nacht ein’n Tau gebracht / den Knospen all im Walde, / und morgens drauf da blühts zuhauf / und duftet durch die Halde.

Die Liebe sacht hat über Nacht / dir Tau ins Herz gegossen, / und morgens dann, man sieht dir’s an, / das Knösplein ist erschlossen!

El teu cor suau (d' "El Pou del Jove", de Paul Heyse).

El teu cor suau, estimada imatge, / encara no s'ha abrandat, / i a dintre seu s'amaga somniat caliu, / que aviat resplendirà.

La nit ha portat la rosada, / els borrons pertot al bosc, / i al matí ja tot floreix / i perfuma la muntanya.

Durant la nit callada l'amor / ha vessat la rosada dins el teu cor, / i al matí en mirar-te veuran / que els borrons han brotat!

Die schöne Müllerin.

Das Wandern. / Das Wandern ist des Müllers Lust, / das Wandern! / Dass muss ein schlechter Müller sein, / dem niemals fiel das Wandern ein, / Das Wandern! / Vom Wasser haben wir's gelernt, / wom Wasser / Das hat nicht Ruh bei Tag und Nacht, / ist stets auf Wanderschaft bedacht, / das Wasser! / Das seh'n wir auch den Rädern ab, / den Rädern! / Die gar nicht gerne stille steh'n, / die sich mein Tag nicht müde dreh'n, / die Räder! / Die Steine selbst, so schwer sie sind, / die Steine! / sie tanzen mit den Muntern Reih'n / und wollen gar noch schneller sein, / die Steine! / O Wandern, Wandern, meine Lust,/ o Wandern!/ Herr Meister und Frau Meisterin, / lässt mich in Frieden weiterzieh'n / und Wandern!

Wohin? / Ich hört' ein Bächlein rauschen / wohl aus dem Felsenquell; / hinab zum Tale rauschen / so frisch und wunderhell. / Ich weiss nicht, wie mir wurde, / nicht, wer den Rat mir gab, / ich musste auch hinunter / mit einem Wanderstab./ Hinunter immer und weiter, / und immer dem Bache nach, / und immer frischer rauschte / und immer heller der Bach. / Ist das denn meine Strasse? / O Bächlein, sprich, wohin? / Du hast mit deinem Rauschen / mir ganz berauscht den Sinn. / Was sag' ich denn von Rauschen ? Das kann kein Rauschen sein; / es singen wohl die Nixen / tief unten ihren Reihn, / Lass singen, Gesell, lass rauschen, / und wandre fröhlich nach! / Es gehn ja Mühlenräder / in jedem klaren Bach.

Halt! Eine Mühle seh' ich blinken / aus den Erlen heraus, / durch Rauschen und Singen / bricht Rädergebraus?. / Ei willkommen, ei willkommen,/ süsser Mühlengesang! / Und das Haus, wie so traulich! / Und die Fenster, wie blank! / Un die Sonne, wie helle / wom Himmel sie scheint! / Ei, Bächlein, liebes Bächlein, / war es also gemeint?

Danksagung an den Bach. / War es also gemeint, / mein rauschender Freund? / Dein Singen, dein Klingen, / war es also gemeint ? / Zur Müllerin hin! so lautet der Sinn. / Gelt, hab' ich's verstanden? / Zur Müllerin hin! / Hat sie dich geschickt? / Oder hast mich berückt? / Das möcht' ich noch wissen / ob sie dich geschickt. / Nun, wie's auch mag sein, / ich gebe mich d'rein; / was ich such', hab'ich funden, / wie's immer mag sein. / Nach Arbeit ich frug, / nun hab' ich genug, / für die Hände, für's Herze / voll auf genung!

Am Feierabend. / Hätt' ich tausend Arme zu rühren! / Könnt'ich brausend die Räder führen! / Könnt'ich wehen durch alle Haine! / Könnt ' ich drehen alle Steine! / dass die schöne Müllerin / merkte meinen treuen Sinn. / Ach, wie ist mein Arm so schwach! / Was ich hebe, was ich trage, / was ich schneide, was ich schlage, / jeder Knappe tut mir's nach. / Und da sitz' ich in der grossen Runde, / in der stillen, kühlen Feierstunde, / und der Meister sprich zu allen: "Euer werk hat mir gefallen"; / und das liebe Mädchen sagt: / "allen eine gute Nac". / Hätt' ich tausend Arme zu rühren! / Könnt'ich brausend die Räder führen! / Könnt'ich wehen durch alle Haine! / Könnt ' ich drehen alle Steine! / dass die schöne Müllerin / merkte meinen treuen Sinn.

Der Neugierige./ Ich frage keine Blume, / ich frage keinen Stern, / sie können mir alle nicht sagen, / was ich erführ so gern. / Ich bin ja auch kein Gärtner, / die Sterne steh'n zu hoch, / mein Bächlein will ich fragen, / ob mich mein Herz belog. / O Bächlein meiner Liebe, / wie bist du heut' so stumm! / Will ja nur eines wissen, / ein Wortchen um und um. / Ja, heisst das eine Wörtchen, / das andre heisset nein, / die beiden Wörtchen schliessen / die ganze Welt mir ein. / O Bächlein, meiner Liebe. / was bist du wunderlich! / Will's ja nicht weiter sagen, / sag, Bächlein, liebt sie mich ?

Undeduld. Ich schnitt' es gern in alle Rinden ein, / ich grüb' es gern in jeden Rieselstein; / ich mocht' es sa'n auf jedes frische Beet / mit Kressensamen, der es schnell verrät, / auf jeden weissen Zettel möcht, ich's schreiben: / Dein ist mein Herz, un soll es ewig bleiben. / Ich möcht' mir ziehen einen jungen Star, / bis dass er spräch' die Worte rein und klar, / bis er sie spräch' mit meines Mundes Klang, / mit meines Herzens wollern, heissem Drang; / dann säng' er hell durch ihre Fensterscheiben: / Dein is mein Herz, un soll es ewig bleiben. / Den Morgen winden möcht ich's hauchen ein, / ich möcht'es säuseln durch den regen Hain; / o leuchtet' es aus jedem Blumenstern! / Trüg es der Duft zu ihr von nah' un dern! / Ihr Wogen, könnt ihr nichts als Räder treiben? / Dein ist mein Herz, un soll es ewig bleiben. / Ich meint' es müsst n meinen Augen steh'n, / auf meinen Wangen müsst' man's brennen seh'n, / zu lesen wär's auf meinem stummen Mund, / ein jeder Atemzug gäb's laut ihr kund; / und sie merkt nichts von all' dem bangen Treiben: / Dein is mein Herz, un soll es ewig bleiben!

Morgengruss. / Guten Morgen, schöne Müllerin! /Wo steckst du gleich das Köpfchen hin, / als wär dir was geschehen? / Verdriesst dich denn mein Gruss so schwer? / Verstört dich denn mein Blick so sehr? / So muss ich wieder gehen. / O lass mich nur von ferne steh'n, / nach deinenm lieben Fenster sehn, / von ferne, ganz von ferne! / Du blondes Köpfchen, komm hervor! / Hervor aus eurem runden Tor, / ihr blauen Morgensterne. / Ihr schlummertrunk'nen Augelein, / ihr taubetrübten Blümelein, / was scheut ihr die Sonne? / Hat es die Nacht so gut gemeint, / dass ihr euch schliesst und bückt und weint / nach ihrer stillen Wonne? / Nun Schüttelt ab der Träume Flor, / und hebt euch frisch und frei empor / in Gottes hellen Morgen ! / Die Lerche wirbelt in der Luft, / und aus dem tiefen Herzen ruft / die Liebe, Leid Un sorden.

Des Müllers Blumen. / Am Bach viel kleine Blumen steh'n / aus hellen blauen Augen seh'n; / der Bach, der is des Müllers Freund, / und hellblau Liebchens Auge scheint, / d'rum sind es meine Blumen. / Dicht unter ihrem Fensterlein, / da will ich pflanzen die Blumen ein ; /da ruft ihr zu, wenn Alles schweigt, / Wenn sich ihr Haupt zum Schlummer neigt, / ihr wisst ja, was ich meine. / Und wenn sie tät die Äuglein zu, und schläft in süsser, süsser Ruh, / dann lispelt als ein Traumgesicht / ihr zu : Vergiss, vergiss mein nicht! / Das ist es, was ich meine. / Und schliesst sie früh die Laden auf, / dann schaut mit Liebesblick hinauf; der Tau in eurem Äugelein, / das sollen mein Tränen sein, / die will ich auf euch weinen.

Tränenregen. / Wir sassen so traulich beisammen / im kühlen Erlendach, / wir schauten so traulich zusammen / in den silbernen Spiegel hinein. / Ich sah nach keinem Monde, / nach keinem Sternenschein, / ich schaute nach ihrem Bilde, / nach ihren Augen allein. / Und sahe sie nicken und blicken / herauf aus dem seligen Bach, / die Blümlein am Ufer, die blauen, / sie nickten und blickten ihr nach. / Und in den Bach versunken / der ganze Himmel schien, / und wollte mich mit hinunter / in seine Tiefe zieh'n. / Und über den Wolken und Sternen, / da rieselte munter der Bach / und rief mit Singen und Klingen: / Geselle, Geselle, mir nach! / Da gingen die Augen mir über, / da ward es im Spiegel so kraus; / sie sprache: es kommt ein Regen, Ade!/ ich geh' nach Haus.

Mein! / Bachlein, lass dein Rauschen sein! / Räder, stellt eu'r Brausen ein! /All' ihr munter'n Waldvöglein, / All ihr munter'n Waldvöglein, / gross und klein, / endet eure Melodei'n, / durch den Hain aus und ein / schalle heut'ein Reim allein: / die geliebte Müllerin ist mein, mein ! / Frühling, sind das alle deine Blümelein ? / Sonne, hast du keinen hellern Schein? / Ach! so muss ich ganz allein, / mit dem seligen Worte mein, / unverstanden in der weiten Schopfung sein. / Bachlein, lass dein Rauschen sein! / Räder, stellt eu'r Brausen ein! (usw.)

Pause. /Maine Laute hab'ich gehängt en die Wand, / hab'sie umschlungen mit einem grünen Band, / ich kann nicht mehr singen, mein Herz ist zu voll, / weiss nicht, wie ich's Reime zwingen soll. / Meiner Sehnsucht allerheissesten Schmerzdurft' / ich aushauchen in Liederscherz, / und wie ich klagte, so süss und fein, / glaub't ich doch mein Leiden wär' nicht klein. / Ei, wie gross ist wohl meines Glückes Last, / dass kein Klang auf Erden es in sich fasst? / Nun liebe Laute, ruh'an dem Nagel hier! / Und wht ein Lüftchen über die Saiten dir, / und streift eine Biene mit ihrem Flügeln dich, / da wird mir so bange, und es durchschauert mich. / Warum liess ich das Band auch hängen so lang ? / Oft fliegt's um die Saiten mit seufzendem Klang. / Ist es der Nachtklang einer Liebespein? / soll es das Vorspiel neuer Lieder sein?

Mit dem grünen Lautenbande / "Schad um das schöne grüne Band, / dass es verbleicht hier an der Wandd, / ich hab' das Grün so gern, / ich hab' das grün so gern!" / So sprachst du, Liebchen, heut' zu mir ; / gleich knüpf' ich's ab un send' es dir: / nun hab' das Grüne gern,/ nun hab' das Grüne gern. / Ist auch dein ganzer Liebster weiss, / soll Grün doch haben seinen Preis, / und ich auch hab' es gern, / und ich auch hab' es gern. / Wei uns're Lieb' ist immer grün, / weil grün der Hoffnung Fernen blüh'n, / d'rum haben wir es gern, / d'rum haben wir es gern.

Der Jäger. / Was sucht denn Jäger am Mühlbach hier ? / Bleib trotziger Jäger, in deinem Revier ! / Hier gibt es kein Wild zu jagen für dich, / hier wohnt nur ein Rehlein, ein zahmes, für mich, / und willst du das zärtliche Rehlein seh'n, / so lass deine Büchsen im Walde steh'n, / und lass deine klaffenden Hunde zu Haus / und lass auf dem Horne den Saus und Braus, / und schere vom Kinne das struppige Haar, / sonst scheut sich im Garten das Rehlein fürwahr. / Doch besser, du bliebest im Walde dazu, / und liessest die Mühlen und Müller in Ruh. / Was taugen die Fischlein im grünen Gezweig? / Was will denn das Eichhorn in bläulichen Teich? / D'rum bleibe, du trotziger Jäger, im Hain / und lass mich mit meinen drei Rädern allein / und willst meinem Schätzchen dich machen beliebt, / so wisse, mein Freund, was ihr Herzchen betrübt. / Die Eber, die kommen zu Nacht aus dem Hain, / und brechen in ihren Kohlgarten ein, / und treten und wühlen herum in dem Feld; / Die eber, die schiesse, du Jägerheld!

Eifersucht und Stoltz. / Wohin so schnell, so kraus und wild, mein lieber Bach? / Eilst du voll Zorn dem frechen Bruder Jäger nach ? Kehr'um, kehr' um, und schilt erst deine Müllerin / für ihren leichten, losen, kleinen Flattersinn, / Kehr' um! Kehr' um! Kehr' um! / Sahst du sie gestern Abend nicht am Tore steh'n, / mit langem Halsen nach der grossen Strasse seh'n? / Wenn von dem Fang der Jäger lustig zieht nach Haus, / da steckt sittsam Kind dem Kopf zum Fenster'n aus. / Geh, Bächlein, hin und sag'ihr das; doch sag ihr nicht, / horst du, kein Wort von meinem traurigen Gesicht; / Sag' ihr: Er schnitzt bei mir sich eine Pfeit' aus Rohr / und bläst den Kindern schöne Tänz' und Lieder vor.

Die liebe Farbe. / In Grün will ich mich kleiden, / in Grüne Tränen weiden: / Mein Schatz hat's Grün so gern !/ Will suchen einen Zypressenhain, / eine Heide von grünen Rosmarein; / Mein Schatz hat's Grün so gern ! / Wohlauf zum fröhlichen Jagen! / Wohlauf durch Heid' und Hagen ! / Mein Schatz hat's Jagen so gern. / Das Wild, das ich jage, das ist der Tod, / die Heide, die heiss'ich die Liebesnot: / Mein Schatz hat's Jagen so gern ! / Grabt mir ein Grab im Wasen, deckt mich mit grünem Rasen: /Mein Schatz hat's Grün so gern ! / Kein Kreuzlein schwarz, kein Blümlein bunt, / Grún, alles Grún so rings und rund: Mein Schatz hat's Grün so gern !

Die böse Farbe. / Ich möchte zieh'n die Welt hinaus, / hinaus in die weite Welt; / wenn's nur so grün, so grün nich wär' / da draussen in Wald und Feld! / Ich möchte die grünen Blätter all' / pflücken von jedem Zweig, / ich möchte die grünen Gräser all' / weinen ganz totenbleich. / Ach Grün, du böse Farbe du, / was siehst mich immer an / so stolz, so keck, so schadenfroh, / mich armen, weissen Mann? / Ich möchte liegen vor ihrer Tür / im Sturm und Regen und Schnee, / und singen ganz leise bei Tag und Nacht / das eine Wörtchen: Ade. / Horch, wenn im Wald ein Jagdhorn schllt! / da klingt ihr Fensterlein! / Und schaut sie auch nach mir nicht aus, / darf ich doch schauen hinein. / O binde von der Stirn dir / ab das grüne, grüne Band; / Ade, ade! und reiche mir / zum Abschied deine Hand.

Trock'ne Blumen. / Ihr Blümlein alle die sie mir gab, / euch soll man legen mit mir in's Grab. / Wie seht ihr alle mich an so weh, / als ob ihr wüsstet, wie mir gescheh? / Ihr Blümlein alle wie welk, wie blass? / Ihr Blümlein alle, wovon so nass? / Ach, Tränen machen nicht maiengrün, / machen tote Liebe nicht wieder blüh'n, / und Lenz wird kommen, und Winter wird geh'n, / und Blümlein werden in Grasse steh'n / und Blümlein liegen in meinem Grab, / die Blümlein alle, die sie mir gab. / Und wenn sie wandelt am Hügel vorbei / und denkt im Herzen: der meint' es treu! / Dann Blümlein alle heraus, / der Mai ist kommen, der Winter ist aus.

Der Müller und der Bach. / Der Müller: / Wo ein treues Herze in Liebe vergeht, / da welken die Lilien auf jedem Beet; / da muss in die Wolken der Wollmond geh'n, / damit seine Tränen die Menschen nicht seh'n; / da halten die Englein die Augen sich zu, / und schluchzen und singen die Seele zur Ruh.

Der Bach: / Und wenn sich die Liebe dem Schmerz entring, / ein Sterlein, ein neues, am Himmel erblinkt, / da springen drei Rosen, halb rot und halb weiss, / die welken nicht wieder, aus Dornenreis; / und die Engelein schneiden die Flügel sich ab, / und geh'n alle Morgen zur Erde herab.

Der Müller: / Ach Bächlein, liebes Bächlein, du meinst es so gut; / ach Bächlein, aber weisst du wie Liebe tut? / Ach unten, da unten die kühle Ruh! / Ach Bächlein, liebes Bächlein, so singe nur zu.

Des Baches Wiegenlied. / Gute Ruh, gute Ruh'! Tu' die Augen zu, / Wand'rer, du müder, du bist zu Haus, / Die treu'ist hier, sollst liegen bei mir / bis das Meer will trinken die Bächlein aus. / Will betten dich kühl auf weichen Pfühl / in dem blauen, kristallenen Kämmerlein. / Heran, heran, was wiegen kann! / Woget und wieget den Knaben mir ein. / Wenn ein Jagdhorn schallt aus dem grünen Wald, / will ich sausen und brausen wohl un dich her. / Blickt nicht herein, blaue Blümelein! / Ihr macht meinem Schläfer die Träume so schwer. / Hinweg, hinweg von dem Mühlensteg! / Hinweg, hinweg, böses Mägdelein, / dass ihn dein Schatten, dein Schatten nicht weckt! / Wirf mir herein dein Tüchlein fein, / dass ich die Augen ihm halte bedeckt. / Gute Nacht, gute Nacht! bis alles wacht, / schlaf aus deine Freude, schlaf aus dein Leid! / Der Vollmond steigt, der Nebel weicht, / und der Himmel da oben, wie ist er so weit.

La bella molinera.

Caminar. / Al moliner li agrada caminar, / caminar! / Ha de ser un al moliner / si no té aquest pensament,/ caminar! / De l'aigua ho hem après, / de l'aigua! / que no, para nit i dia, / sempre es deleix per caminar, / l'aigua! / També ens ho han ensenyat les rodes, / les rodes ! / que mai no es volen deturar, / mai no es fatiguen de rodar, / les rodes! / Fins les moles tan feixugues, / les moles! / dansen en rotllana alegre / i encara voldrien córrer més, / les moles! / Caminar, caminar, quina joia, / caminar! / Senyor amo, i vos, mestressa,/ deu-me llicència per marxar i caminar! /

Cap a on? / Vaig sentir el murmuri d'un rierol / que neix d'un broll entre les roques / i per la vall s'escola / fresc i clar com un cristall. / No sé què va succeir-me, / ni qui em va donar el consell ; / vaig sentir-me empès a córrer / amb la vara, riu avall. / Cap avall, lluny i més lluny, / vorejant el rierol / que murmura més frescós / i és més clar com més baixem. / És aquest el meu camí? / Digues, rierol, a on anem? / Amb el teu estrany murmuri / m'has arrabassat el seny. / Què parlo, jo, d'un murmuri! Un murmuri, no ho pot ser: / això és el cant de le nimfes / ballant al fons del corrent. / Que cantin, company, que ressonin; / tu, fes alegre el teu camí ! En els rierols lumínics / volten rodes de molí.

Atura't! / Veig un molí com fulgura / entre el brancatge dels verns, entre remors i catúries / romp el xerric de les moles. / Benvinguts, ei! benvinguts, / càntics dolços del molí! / Quina casa, acollidora! / Les finestres, que fulgents! / I en el firmament clarós, / aquest sol tan resplendent! Digues, riu estimat, / aquí em volies portar ?

Agraïment al rierol. / Aquí em volies portar, / bon amic remorós? / El dring, la teva cançó, / tenien aquesta intenció? / Fins a la mlinera! / Això deia el teu dring, / oi que és així? / Fins a tocar del molí! / És ella, qui va enviar-te / o ets tu qui m'ha seduït? / Com delejo per saber-ho!/ Per ella m'has conduït? / D'una manera o de l'altra, / em rendeixo a aquest destí; /he trobat el que buscava,/ m'és igual com hagi estat. / Jo buscava alguna feina, / ara en tinc a bastament, / per a les mans, per al cor, / em serà ben suficient!

En plegar la feina. / Si pogués emprar mil braços / mouria, valent, les rodes, / bufaria en les arbredes, / faria voltar les moles, / i la bella molinera / prou sabria el meu desig. / Però, que feble és el meu braç! / el que llevo, el que tragino, / el que tallo, el que colpejo, / ho faria un bordegàs. / Ara sec en la rotllana, / en la calma, a l'hora baixa, / i el moliner se'ns adreça: / "M'ha plagut la vostra feina"; i la dolça noia ha dit: "Tingeu una bona nit". / Si pogués emprar mil braços / mouria, valent, les rodes, / bufaria en les arbredes, / faria voltar les moles, / i la bella molinera / prou sabria el meu desig.

El tafaner. / No ho pregunto a les flors,/ no ho pregunto a cap estrella,/ ells no podrien dar / resposta al meu viu anhel. / No sóc jardiner, / els estels són massa luny, miraré si el rierol / pot tranquil.litzar el meu cor. / Oh rierol estimat, / que callat estàs, avui! / Només vull saber una cosa, / una paraula solament. / Una paraula és si, /l'altra paraula és no, / totes dues tanquen / el món sencer per a mi. / Oh rierol estimat, / com ets misteriós! / No vols dir-me res de res? Digues, rierol, m'estima?

Desfici. / Ho gravaria a gust en totes les escorces, / faria senyals en totes les pedres del riu, / ho sembraria en tota fresca marjada / amb llavors de créixens, que germinen de seguida, / en qualsevol full blanc ho escriuria; / el meu cor és teu, i ho serà sempre! / Ensinistraria un estornell molt jove, / fins que parlés amb plena claredat, / fins que parlés amb el meu to de veu / i amb el mateix negui ardent que tinc al cor, / llavors cantaria a la finestra d'ella, amb clara veu: / el meu cor és teu, i ho serà sempre! / Amb un alè ho faria saber a l'oreig de l'alba, / voldria murmjrar-ho al bosc que es deixondeix; /Oh! si el meu amor resplendia en totes les poncelles! /De tot arreu els volaria la sentor cap a ella! / Vosaltres, les ones, no podrieu moure altra cosa que les moles? / El meu cor és teu, i ho serà sempre! / Pensava que se m'endevinava als ulls, / s'haurien de veure cremar les meves galtes, / ho hauria de dir la meva boca closa, / tan sols una alenada hauria de ser-li un missatger molt clar, / però ella no s'adona del meu callat desfici: / el meu cor és teu, i ho serà sempre!

Salutació matinal. / Bon dia tinguis, bella molinera! / Per què gires el cap tot d'una, / com si tinguessis por d'alguna cosa ? / Així t'amoina la meva salut? / Així et destorba un sol cop d'ull? / Llavors, hauré d'anar-me'n. / Deixa'm tan sols, de lluny estant, / que adreci els ulls al finestral, / de lluny, de lluny estant! / Bell cap daurant, surt al balcó! / I despuntin a través de la portada / els raigs de llum primera de l'albada. / Ullets emboirats de son, / flors que torba l'ocellada, / Per què defugiu el sol ? / Tant us va ser la nit galana, / que ara us tanqueu i en plor gireu / el cap, vers la tranquil.la estança? / Desfeuvos ja del vel dels somnis, / lleveu-vos frescos, plens de joia, / al matí blanc i dinival! / Al cel, l'alosa bat les ales / i, al fons del cor, una veu clama / amor, tristor i malastrugança.

Les flors del moliner. / Als marges del riu, hi neixen tot de flors / que esguarden amb mirada blava i clara; / el rierol és bon amic del moliner / i li ensenya els ulls balu cel de l'estimada; / per això són les meves flors amades. / Al peu de la finestra d'ella, espesses, / hi plantaré les flors del rierol ; / allà us li adrecereu, en el silenci, / quan faci capcinades; / així fareu servei a mes pensades. / I quan tanqui els ullets / i dormi en dolça pau serena, / digueu-li a sota veu, com en un somni, / que , tot dormint, tingui present la meva ofrena ! / Així us avindreu amb més pensades. / I quan obri els porticons, a la bona hora, / mireu enlaire vers l'amada; / i en els vostres ulls seran rosada les llàgrimes / que al damunt vostre hauré plorades.

Pluja de llàgrimes. / Sèiem a pler, en companyia, / a l'ombra fresca dels verns, / miràvem en harmonia / el corrent sonor del riu! / La lluna, també amb nosaltres, / i estrelles darrera seu, / s'emmirallaven plegades / en aquell espill d'argent. / No vaig fer esment de cap lluna / ni del fulgor del riu estels, / mirava només la imatge / i els ulls d'ella, solament. / Movia el ca, les parpelles, / en l'aigua del riu astruc, / i les flors blaves dels marges / li tornaven la salut. / I en el llit del rieró / el cel va trobar-hi un cau, / i feia per emportar-se'm / cap al fons d'aquella frau. / I damunt núvols i estels / el riu corria amb afany, / i em deia amb cants i gatzara, / "Vine, vine amb mi, company!". / Llavors vaig rompre a plorar / i el mirall va enterbolir-se, / ella va dir: "Vol ploure, adéu! / cap a casa he de tornar".

Meva! / Calla , rierol, el teu murmuri! / Moles, deixeu de grinyolar! / Ocells remorosos de l'arbreda, / grans i petits, / deixeu tota melodia, / i a través del boscatge / soni avui només un crit: / l'estimada molinera és meva, meva! / Primavera, no tens encara més flors? / Sol, no tens una llum més clara? / Ah! Tot sol he de romandre / amb els mots meravellosos, / incomprés, enmig de l'ampla creació? / Calla, rierol, el teu murmuri ! / Moles, deixeu de grinyolar! (etc.)

Pausa. / He penjat el llaüt a la paret / i hi he fet un llaç, amb una cinta verda, / ja no puc cantar, el meu cor és tan ple / que no puc posar en versos tant d'amor. / El meu anhel, que abans era dolor, / ha esdevingut un hàlit i una cançó de joia,/ i això que, pel meu plany, de tan fina dolçor, prou em pensava que era profunda la tristor. / Tan gran és ara el pes de la meva gaubança / que cap cançó a la terra no li daria estança. / Doncs, estimat't llaüt, reposa penjat d'aquesta tija, / i si un airet venia a amanyagar les teves cordes, / o si una abella et fregava amb les ales, / tot jo de por tremolaria. / Per què deixo la cinta penjada tan de temps? / Entre les cordes voleia i sospira ensems, / És el cant nocturn d'altres afliccions ? / Potser és el preludi de noves cançons?

Amb la cinta verda del llaüt. / "Quin greu que la bella cinta verda / es descoloreixi a la paret, / m'agrada tant el verd, / m'agrada tant el verd. / Així m'has parlat avui, estimada; / he desfet la cinta i te l'he donada: / tingues el verd que t'agrada, / tingues el verd que t'agrada. / Tu creus que el color blanc és el millor, / però has de tenir, també pel ver, admiració, / a mi també m'afalaga, / a mi també m'afalaga. / Perquè el nostre amor és sempre verd, / i verd és el camí de l'esperança, / per això el verd ens agrada, / per això el verd ens agrada.

El caçador. / Què cerca el qui caça prop del molí? / Roman al teu clos, caçador infleiç ! / Aquí no hi ha bèstia que puguis tirar, / només un isard, tot manyac, per a mi. / I si és que vols veure el meu dolç cabirol, / ajeu l'espingarda i apropa't tot sol, / els gossos cridaires, estaca'ls al mas, / que el corn no proclami la ruta que fas, / afaita't la brba eriçada que et creix, / si no espantaràs mon isard al forest. / Millor serà , encara, si al marge romans / i el moliner deixes que tingui descans. / Un peix, què hi faria dalt d'un estroncany? / i un pobre esquirol al bell mig d'un estany? / Doncs, queda't al bosc, alterós caçador, / i deixa'm que faci la feina amb amor; / si vols que t'aculli el meu tendre tresor, / et diré la cosa que torba el seu cor: / les feres que surten del bosch a la nint, / i es fiquen a l'horta per fer brogit, / garfinyen i urpegen per tot caminoi; / fulmina les feres, galdós heroi!

Gelosia i orgull. / On vas, rabent i desficiós, rierol amat? / El caçador desvergonyit empaites, aïrat? / Torna, torna i blasma abans la molinera / per sa natura indiferent, feble i lleugera, / torna, torna, torna! / Plantada a l'hora baixa a la porta del molí, / no la vas veure, ahir, com fitava el camí ? / Quan de la caça torna alegre el caçador, / cap noia amb seny no treu el cap pel finestró. / Fes cap a ella, rierol, i digues-li... no diguis res, / em sents ? ni una paraula d'allò que em té corprés; / digues només: una flauta s'ha tallat a la canyada / i en treu cançons i balls per la mainada.

El color predilecte. / De color verd em vestiré, / del verd propi del desmai: / al meu tresor li agrada tant el verd! / Buscaré una arbreda de xiprers, / colliré bon romaní als verders; / al meu tresor li agrada tant el verd! / Endavant, a la cacera! / endavant, per boschs i prades ! / al meu tresor li agrada tant el verd! / La fera que encalço s'anomena mort, / les prades on caço són desig d'amor: / al meu tresor li agrada la cacera!/ Obriu la sepultura al mig d'un camp, / cobriu la meva tomba amb verd agram: / al meu tresor li agrada tant el verd! / Ni una creu negra, cap pom de flors, / només el color verd per al meu repós: / al meu tresor li agrada tant el verd!

El color malèvol . / M'agradaria llancar-me món enllà, / enllà per l'estesa del món; / si no fos que són verdes, tan verdes, / per tot, prades i arbredes! / Voldria despullar totes les branques / de les fulles verdes, / voldria que, commosa pel meu plor, / tota herba es tornés pàl.lida de mort. / Ah verd, malèvol color verd, / com goses esguardar-me maliciós, / sorneguer, content de la desgràcia / d'un home tan desventurat! / Voldria jeure davant el teu poral , / en la tempesta, el vent i la nevada, / per cantar fluix, al vespre i a l'albada, / només el mot: adéu-siau! / Oïu, quan soni al bosc un corn de caça, / ressonarà en la seva finestrella; / i encara que no vulgui atalaiar qui passa, / jo prou esguardaré cap a ella, / Vulgues ara descenyir del front / la cinta verda enllaçada; / adéu, adéu, estén només la mà / i dóna'm la benamada.

Flors marcides. / Les flors que ella va donar-me / al meu costat heu d'enterrar-les. / Amb quina pena m'esguardeu, flors, / potser coneixeu les meves desventures? / Que seques i marcides us heu tornades, / flors, i d'on ve que sou mullades? / Ai! les llàgrimes no fan verdejar el maig / ni desperten l'amor mort del seu desmai; / vindrà la primavera, se n'anirà l'hivern, / i creixeran les flors entre l'herbei; / i hi haurà flors al meu sepulcre, / les flors que ella va donar-me. / I quan passi, fent camí, pel pujolar, / i pensi per dintre seu: "Em va estimar" , / les flors rebrotaran altra vegada, / i haurà arribat el maig, després de la hivernada.

El moliner i el rierol. / El moliner: / Quan un cor es consumeix d'amor fidel, / els lliris es marceixen en tots el jardins; / la lluna s'amaga al darrera dels núvols, / perquè ningú no pugui veure-la plorar; / i els àngels abaixen els ulls, / sangloten i exhorten al darrer descans.

El rierol: / I quan del dolor l'amor s'allibera, / brilla en el cel una nova estrella; / i neixen tres roses, mig blanques mig roges, / tres roses que mai no s'hauran de marcir; / i es treuen les ales tots els angelets, / per baixar a la terra cada matí.

El moliner: / Ah rierol, estimat rierol, ho fas pel meu bé, / però, saps , tal vetada, què vol dir estimar? / A sota, aquí a sota, hi ha el plàcid repòs, / canta, rierol, fins que m'adormi al teu redós.

Cançó de bressol del rierol. / Bona nit, bona nit, tanca els ulls. / Caminant, cansat has arribat a casa. / Aquí jeu l'amor, descansa a prop meu /fins que el mar s'empassi les aigües del riu. / Jo et bressaré en un coixí tou i frescós, / en les petites cambres de cristall tot blau, / veniu, les ones, veniu a gronxar-lo, / gronxeu el minyó i cobriu-lo de pau. / Quan un corn de caça soni des del bosch, / xiularé i bramaré per allunyar la nosa. / No traieu el cap, vosaltres les flors, / que dureu malsons a qui dorm i reposa. / Fuig de la ruta que porta al molí, allunya't d'aquí, maligna donzella, / que fins la teva ombra el minyó desvetlla! / Tira'm solament el mocador fi / per tal que els seus ulls pugui protegir. / Bona nit, bona nit, fins que tot es desvetlli, / dorm les alegries, dorm les desventures!/ La lluna s'aixeca, la boira s'escampa, / i el cel, allà dalt, que és lluny de nosaltres.

Un roseret eixia. D'una tendra branca / Ha brollat una rosa. / Com ens cantaven els vells, / De Jesús procedia el llinatge. / En mig del fred hivern, / Ens ha portat una petita flor, / Tot just a mitjanit.
La flor és tan petita, / I és tan dolça la seva olor, / Amb la seva clara resplendor / Allunya la foscor. / Home i Déu vertader, / Allibera'ns de totes les penes, / I salva'ns del pecat i de la mort

Esti dal. / Erdö mellet estvélëdtem /.Subám fejem alá tëttem,/Öszszetëttem két kezemet /Úgy kértem jó Istenëmet:

Én Istenëm, adjál szállást,/ Már mëguntam a járkálást,/A járkálást, o bujdosást,/Az idegën földön lakást./

Adjon Isten jó éjszakát,Küldje hozzám szent angyalát,Bátorítsa szívünk álmát,Adjon Isten jó ejszakát.

Filius Prodigus. Primera part.

(Narrator). Homo quidam duos habebat filios / quorum junior paterna domo discedere volens, / peregre profecturus, patri suo sic locutus est: /

(Filius prodigus). Pater, pater mi, / da mihi portionem substantiae quae me contingit, / cupio enim longius ire ac peregrina.

(Chorus). Accepta ergo apatre suo / portione substantiae / profectus est in longinquam, longinquam regionem, / ubi brevi coepit egere, / quia erat ibi dira fames, / et vivendo, vivendo luxuriose, /ja dissipaverat, omnem substantiam suam. / Atque gravi pressus egestate, / ad se reversus, voce lacrymabili / sic lugebat in amaritudine animae suae, / sic, sic lugebat, dicens:

(Filius prodigus). Quanti, quanti mercenarii in domo paris mei / abundant panibus, ego autem / miseriarum angustiis confectus hic fame pereo, morior. / Quid agam, quome vertam? / Surgam ergo, ad patrem redibo ut me revertentem / et poenitentem miserrtione, / commotus excipiat.

(Narrator). Surrexit igitur rediit, rediit domum suam / atque patris genibus supplex provolutus, / sic lamentabatur gemens acdicens:

(Filius prodigus). O clemens, O pie pater mi, / peccavi in coelum et coramte, / non sum dignus vocari filius tuus, non. / Erravi, sicut ovis quae periit. / Erue me de lacu miseriae / et de luto faecis,/ eripe animam meam de necessitate et angustia, / et fac me sicut unum de mercenariis tuis,/quia ego miser, / non sum dignus vocari filius tuus.

(Pater et filius prodigus). (Pater). Accede, fili mi, /accede ad caros patris tui amplexus, / ut blanda tibi praebeam, / ut blanda tibi praebeas oscula pacis. / (Filius Prodigus). Accedo, pater mi ad caros patris mei amplexus, / ut blanda mihi praebeas / oscula pacis.

(Pater). Cito, cito, afferte stolam primam, / induite illum, ferte, ferte anulum, / date illi calceamenta, / occidite, saginatum vitulum, / comedamus cum eo / et epulemur laetantes.

(Chorus). Sumite tympana, psallite buccina / et laeti sonantibus modulis sociemus cantica, / quia filius mortuus revixit. / Sumite tympana, psallite buccina / et laeti sonantibus modulis sociemus cantica, / quia ille qui perierat inventus est.

(Filius prodigus). Gratias ergo, gratias tibi, / carissime pater, dulcissime pater et clementissime, / posuistime in domorefectionis, / collocasti me in loco pascuae / et ubertatis ubi mihi nihildeerit. / Me penitentem suscepisti, / me pereuntem collegisti, / me mortuum suscitasti.

(Pater). Eia, eia quid moramur, / quid cunctamur? Jam vestes jucumditatis induxis filius meus, / jam accepit anulum, data sunt illi calceamenta, / assatus est saginatus vitulus, / comedamus cumeo et epulemur laetentes.

Segona part.

(Narrator). Filius autem senior rediens ex agro, / audiens haec omnia, / atque sciens cuncta quae fiebant, / voce quaerula sic patrem suum alloquitur:

(Filius senior). Pater mi, ecce ego, filius tuus senior totannis servio tibi. / Mandatis tuis semper obtemperavi / et haedum mihi nunquam desisti / ad epulandum cum amicis meis, / fratri autem meo juniori, / qui substantiam suam luxuriose vivendo / totam devoravit, dedisti vitulum saginatum. / Mihi autem totannis servienti tibi nihil, / nihil unquam dedisti.

(Pater). Fili mi, tu semper mecum es, et omnia mea sunt tua. / Epulari ergo oportebat et gaudere quia frater tuus junior / mortuus erat et revixit, / perierat et inventus est. / Tu vero fili mi, tu semper mecum es, / et omnia mea tua sunt.

(Pater et Filius senior). Epulari ergo oportebat et gaudere cum eo. / Comedamus, epulemur, comedamus et laetemur cum eo.

(Chorus). Gratias tibi Deus clemens, / grias tibi Pater misericors, / gratias tibi , gratias immortales / qui errantes dirigis in viam rectam. / Pater misericors qui peccantes vocas ad veniam, / et errantes dirigis in viam rectam.

Fill pròdig. Pare , pare meu / dona'm la part de l'herència que em pertoca, / desitjo marxar lluny i peregrinar.

Cor. Acceptada doncs del seu pare / la part de riquesa / va marxar lluny de la seva regió. / En poc temps va començar a gastar / i quan vingué temps de fam, / vivint luxiriosament ja s'havia gastat tota la seva riquesa. / Pressionat per la seva necessitat / va pensar de veu i de paraula i tornant en si mateix, / en l'amargura plorava i així per l'amargor de la seva ànima, / així és , així plorava de paraula i en llàgrima, així plorava, dient:

Fill pròdig. Quants treballadors a casa del meu pare / tenen pa i jo no obstant / pres d'angoixa per la misèria, em moro de gana. / Que faré per retornar ? / M'aixecaré, tornaré davant del meu pare / per penedir-me / i que es commogui de compassió.

Narrador. Es va aixecar, va retornar a casa seva / i agenollat suplicava al seu pare / i lamentant-se i planyent-se deia:

Fill pròdig. O pare bondadós / he pecat contra el cel i contra vós, / no sóc digne de ser nomenat fill vostre. / Estava extraviat com l'ovella que perd el camí. /Treieu-me de la meva misèria / i del dol que porto a la cara, /allibereu la meva ànima de la necessitat i de l'angoixa / i feu-me com un més dels vostres servents, / perquè jo no sóc digne / de ser nomenat fill vostre.

Pare. Vine, fill meu, / vine a la casa del pare i abraça el teu pare / i com a obsequi agradable per a mi, fes-me la besada de la pau.

Pare. De pressa porteu un vestit elegant, / vestiu-lo i poseu-li un anell, / doneu-li sabates, / mateu un vedell, / mengem amb ell / i celebrem-ho contents.

Cor. Agafeu els timbals i feu sonar les trompetes, / ajuntem els nostres càntics fent sonar contents els instruments, / perquè el meu fill mort ha reviscut. / Agafeu els timbals i feu sonar les tromptetes, / ajuntem els nostres càntics fent sonar contents els instruments, / perquè aquell qui s'havia perdut ha estat trobat.

Fill pròdig. Gràcies, gràcias a vós / estimat pare, dolcíssim pare / i clementíssim, / m'heu portat a una casa per reflexionar i curar-me. / M'heu posat en un lloc de festa, / i de molta abundància on a mi res em faltava. / En el meu penediment m'heu acceptat, / quan em perdia m'heu recollit, d'una mort segura m'heu tornat a la vida.

Pare. Va, va no ens demorem, / posa't el vestit i alegrat fill meu, / pren l'anell, posa't les sabates, / el vedell ja ha estat rostit, / mengem, mengem amb ell i celebrem-ho contents amb un banquet.

Segona part. Narrador. El fill gran, tornant del camp, / sentint tots aquests sons / i comprovant que tots estaven de festa, / amb veu queixosa va dir al seu pare:

Fill gran. Pare meu, aquí em teniu, el vostre fill gran que tants anys fa que us serveix. / Sempre he obeït els vostres manaments / i mai no m'heu donat ni un cabrit / per menjar amb els meus amics, / en canvi a aquest germà meu més jove / que ha devorat els vostres béns portant una vida luxuriosa, / li heu donat el vedell més gras. / A mi, que us he servit tots aquests anys / no m'heu donat res.

Pare. Fill meu, fill meu, tu sempre has estat amb mi, i totes les coses meves són teves. / Menja doncs perquè convé celebrar-ho i alegrar-se, / perquè el teu germà més jove / era mort i ha reviscut, / s'havia perdut i ha estat retrobat. / Tu veritable fill meu, sempre has estat amb mi, / i totes les coses meves son teves.

Pare i fill senior. Mengeu doncs perquè convé celebrar-ho i alegrar-se amb ell. / Mengem, celebrem-ho amb abundància, mengem i alegrem-nos-en amb ell.

Cor. Gràcies a tu Déu clement, / gràcies a tu pare misericordiós, / gràcies, gràcies a tu, gràcies immortals, / perquè els qui van errats els portes pel camí recte. / Pare misericordiós, que els pecadors els tornes a cridar que vinguin / i els qui van errats els portes pel camí recte.

Heilige Nacht, heilige Nacht! / Lass uns im Erdengedränge /
Tönen der Engel Gesänge / Bis unser Christtag erwacht, / Heilige Nacht, heilige Nacht, heilige Nacht!

Santa nit, santa nit! / Nit d'amor infinit! / Que ens conserva la teva benedicció, / Tu ens retornaràs, / Santa nit, santa nit, santa nit.

Santa nit, santa nit! / Deixa'ns entre la multitud dels humans / Ressonar els cants dels àngels / Fins que arribi el nostre Nadal, / Santa nit, santa nit, santa nit!

Jephte.Historicus (contralt): Cum vocasset in proelium / filios Israel rex filiorum Ammon et verbis Jephte / acquiescere noluisset, factus est super Jephte / Spiritus Domini, et progressus ad filios Ammon / votum vovit Domino dicens:

Jephte (tenor): Si tradiderit Dominus filius Ammon / in manus meas, quicumque primus de domo mea / accurrerit mihi, offeram illum Domino in /holocaustum. /

(Cor a 6 v.): Transivit ergo Jephte ad filios / Ammon, ut in spiritu forti et virtute Domini / pugnaret contra eos. /

(Cor a 2 v.): Et clangebant tubae, et personabant / tympana, et proelium commissum est adversus Ammon. /

(Baix) : Fugite, fugite, cedite, cedite, impii, / perite, gentes ; occumbite in gladio, Dominus exercituum in proelium surrexit, et pugnat / contravos. /

(Cor a 6 v. ) : Fugite, cedite, impii; corruite, et in furore gladii dissipamini.

Historicus (Soprano) : Et percussit Jephte viginti civitates Ammon plaga magna nimis.

(Cor a 3 v. ): Et ululantes filii Ammon facti sun / coram filiis Israel humiliati. /

Historicus (Baix): Cum auter victor Jephte in / domun suam reverteretur, occurrens ei unigenita / filia sua cum tympanis et choris praecinebat: /

Filia (soprano): Incipite in tympanis, et psallite / in cymbalis, Hymnum cantemus Domino, et modulemur / canticum. Laudemus regem coelitum, laudemus belli / principem, qui filiorum Israel victorem ducem reddidit. /

(Cor a 2 v.): Hymnum cantemus Domino, et modulemur conticum, qui dedit nobis gloriam et Israel victoriam.

Filia (soprano): Cantate mecum Domino, cantate omnes populi, laudate belli principem, qui nobis dedit gloriam et Israel victoriam.

(Cor a 6 v.): Cantemus omnes domino, laudemus belli principem qui dedit nobis gloriam et Israel /victoriam.

Historicus (contralt) : Cum vidisset Jephte, qui/ veotum Domino voverat, filiam suam venientem in/ occursum, prae dolore et lachrimis scidit / vestimenta sua et ait:

Jephte (tenor): Heu, mihi! filia mea ; heu, decepisti / me, filia unigenita ; et tu pariter, heu filia / mea, decepta es.

Filia (soprano): Cur ego te, pater, decepi, et cur ego, / filia tua unigenita, decepta sum?

Jephte (Tenor): Aperui os meum ad Dominum, ut /quicumque primus de domo mea occurrerit mihi, / offeram illum Domino in holocaustum: Heu mihi! / filia mea; heu, decepisti me, filia unigenita; et / tu pariter, heu, filia mea, decepta es.

Filia (soprano): Pater mi, si vavisti votum Domino,/ reversus victor ab hostibus, ecce ego filia tua / unigenita, offero me in holocaustum victoriae / tuae. Hoc solum, pater mi, praesta filiae tuae / unigenitae ante quam moriar...

Jephte (tenor): Vade, filia, vade, filia mea / unigenita, et plange virginitatem tuam. /

(Cor a 4 v.) : Abiit ergo in montes filia Jephte, / et plorabat cum sodalibus virginitatem suam / dicens:

Filia (soprano): Plorate, colles; dolete, montes, et in /afflictione cordis mei ululate.

Echo (Cor a 2 v.): Ululate.

Filia (soprano): Ecce moriar virgo, et non potero morte / mea meis filiis consolari. Ingemiscite silvae, / fontes et flumina; in interitu virginis / lachrimate.

Echo (Cor a 2 v. ) : Lachrimate.

Filia (soprano ) : Heu me dolentem! In laetitia populi, / in victoria Israel et gloria patris mei; ego sine/ filiis virgo, ego filia unigenita moriar, et non / vivam! Exhorrescite, rupes; obstupescite colles; valles et cavernae, in sonitu horribili resonate./

Echo (cor a 2 v.): Resonate.

Filia (soprano): Plorate, filii Israel, plorate / virginitatem meam; et Jephte filiam unigenitam in / carmine doloris lamentamini.

(Cor a 6 v.): Plorate, filii Israel; plorate, / omnes virgines, et filiam Jephte unigenitam in carmine doloris lamentamini.

Jephte. / Havent exhortat els fills d'Israel al combat i no / havent escoltat els ammonites les paraules de / Jeftè, l'esperit de Jahvè es posà sobre Jeftè que / va fer un vot a Jahvè , tot dient:

/ Si el Senyor posa a les meves mans els fills / d'Ammon, aquell qui primer surti de casa per / rebre'm victoriós, l'oferiré al Senyor en /holocauste.

Jeftè va passar cap a terra dels ammonites i amb /esperit fort i la virtut del Senyor, lluità contra ells.

I sonaven les trompetes i ressonaven els timbals, / i començà la batalla contra Ammon. /

Fugiu, retireu-vos, impius, moriu, gentils; sucumbiu en la batalla; el senyor dels exèrcits s'aixeca en combat i lluita contra vosaltres. Ensorreu-vos i / entre la bogeria de les espases, disperseu-vos.

I Jeftè va atravessar 20 ciutats del pais d'Ammon. / I gemegaven els fills d'Ammon que van quedar /humiliats davant dels insraelites.

Quan Jeftè victoriós va tornar a casa seva, sortí a rebre'l la seva única filla que dansava amb cançons i timbals:

Comenceu amb els timbals i toqueu els cimbals, / canteu himnes al Senyor i modulem càntics. Lloem els prínceps de la guerra que, als fills / d'Israel, els victoriosos cabdills ens ha restituït.

Cantem himnes a Jahvé i modulem càntics que ens ha donat la glòria i a Israel la victòria. / Canteu amb mi a Jahvé, canteu tots els pobles, lloeu el príncep...

Cantem tots a Jahvè, lloem el príncep...

Al veure Jeftè, que havia promès el vot al Senyor, / com venia la seva filla a rebre'l, a causa del / dolor i les llàgrimes, esquinçà els seus vestits i cridà:

Ai filla meva! M'has ben arruïnat, filla única; i / tu mateixa, ai, filla meva, t'has perdut.

Perquè, Pare, t'he arruïnat i perquè jo, única filla / teva, m'he perdut?

Vaig obrir la meva boca al Senyor, de manera que / aquell qui primer sortís a rebre'm, l'oferiria al / Senyor en holocauste, Ai filla meva!,,,

Pare meu, si vas prometre un vot al Senyor, al /tornar victoriós de l'enemic, jo, la teva filla / unigènita, m'ofereixo en holocauste per la teva / victòria. Concedeix-me només una cosa, abans de morir...

Què podria consolar la teva ànima, filla que vas a morir ?

Deixa'm lliure durant 2 mesos per correr les /muntanyes i plorar amb les mevs companyes la meva virginitat.

Ves-hi filla i plora la teva virginitat.

Marxà, doncs, la filla de Jeftè a les muntanyes i / plorava amb les seves companyes la seva virginitat, dient:

Ploreu turons; lamenteu-vos muntanyes i gemegueu en la pena del meu cor.

Heus aquí la qui ha de morir verge i la meva mort / no podrà consolar els meus fills. Lamenteu-vos / boscos, fonts i rius; i en la mort de la verge, ploreu.

Ai dolor meu! En l'alegria del poble, en la victòria d'Israel i la glòria del meu Pare. / Estremiu-vos roques; quedeu-vos sense alè, turons; / valls i coves, ressoneu sons horrorosos. /Ploreu fills d'Israel, ploreu la meva virginitat i / ploreu la filla de Jeftè amb un cant de dolor.

Ploreu fills d'Israel.....

Kyrie eleison, Christe eleison, Kyrie eleison./

Gloria in excelsis Deo / Et in terra pax hominibus bonae voluntatis. / Laudamus te. Benedicimus te. Adoramus te. / Glorificamus te. / Gratias agimus tibi propter magnam gloriam tuam. / Domine Deus, Rex coelestis, Deus Pater omnipotens. / Domine Fili unigenite, Jesu Christe./ Domine Deus, Agnus Dei, Filius Patris. / Qui tollis peccata mundi, suscipe deprecationem nostram. / Qui sedes ad dexteram Patris, miserere nobis. / Quoniam tu solus Sanctus. Tu solus Dominus. / Tu solus Altissimus, Jesu Christe. / Cum Sancto Spiritu in gloria Dei Patris. Amen.

Sanctus, sanctus, sanctus Dominus Deus Sabaoth. / Pleni sunt coeli et terra, gloria tua / Hosanna in excelsis. / Benedictus qui venit in nomine Domini, / Hosanna in excelsis.

Agnus Dei qui tollis peccata mundi, / miserere nobis (2) / Agnus Dei qui tollis peccata mundi, / dona nobis pacem.

Senyor tingueu pietat, Crist tingueu pietat, Senyor tingueu pietat./

Gloria a Déu a dalt del cel / I a la terra, pau als homes de bona voluntat. / Us lloem. Us beneïm. Us adorem. / Us glorifiquem. / Us donem gràcies per la vostra immensa glòria. / Senyor Deu, rei celestial, Deu Pare omnipotent. / Senyor Jesucrist, Fill unigènit. / Senyor Deu, anyell de Deu, Fill del Pare. / Vos qui lleveu el pecat del mon, / tingueu pietat de nosaltres. / Vos qui lleveu el pecat del mon, / acolliu la nostra suplica. / Vos que seieu a la dreta del Pare, / tingueu pietat de nosaltres. / Perquè Vos sou l'únic Sant, / Vos l'únic Senyor, Vos l'únic Altissim, Jesucrist. / Amb l'Esperit Sant, en la glòria de Deu Pare. Amen.

Sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l'univers. / Plens són el cel i i la terra de la teva glòria. / Hosanna a dalt del cel. / Beneït el qui ve en nom del senyor, / Hosanna a dalt del cel.

Anyell de Déu, que us endueu el pecat del món, / tingueu pietat de nosaltres (2) / Anyell de Déu, que us endueu el pecat del món, / doneu-nos la pau.

Ti prego m'ascoltare, che mi cantar / de bon ; e mi ti foller bene come / greco e capon. Dom dom dom....

Com'andar a la cacce, cacciar con / le falcon. Mi ti portar becacce, / grasse come rognon. Dom dom dom....

Se mi non saper dire tante belle rason / Petrarcha mi non saper ne fonte / d'Helicon. Dom dom dom..

Se ti mi foller bene mi non esser / poltron. Mi piccar tuta notte,/ urtar como monton. Dom dom dom....

Et demano m'escoltis, que jo cantar / bé; i jo t'estimo com un grec i un / tossut. Dom dom dom...

Quan anar a la caça, caçar un falcó. / Jo portar-te becades grosses / com porquets. Dom dom dom...

Si jo no saber dir tantes belles coses / és perquè no conèixer Petrarca ni les / fonts d'Helicon. Dom dom dom...

Si tu m'estimes jo no em faré pregar. / Empenyeré tota la nit com un marrà. / Dom dom dom...

Neue Liebeslieder op.65 Nr. 1-15 /1. Verzicht, o Herz, auf Rettung, / Dich wagend in der Liebe Meer! / Denn tausend Nachen schwimmen / Zertrümmert am Gestad' umher! /

2. Finstere Schatten der Nacht, /Wogen und Wirbelgefahr! / Sind wohl, die da gelind / Rasten auf sicherem Lande, / Euch zu begreifen imstande? / Das ist der nur allein, / Welcher auf hoher See / Stürmischer Öde treibt, / Meilen entfernt vom Strande. /

3. An jeder Hand die Finger / Hatt' ich bedeckt mit Ringen, / Die mir geschenkt mein Bruder / In seinem Liebessinn; / Und einen nach dem andern / Gab ich dem schönen, aber / Unwürdigen Jüngling hin. /

4. Ihr schwarzen Augen, / Ihr dürft nur winken / Paläste fallen / Und Städte sinken. / Wie sollte stehen / In solchem Strauss / Mein Herz, von Karten / Das schwache Haus! /

5. Wahre, wahre deinen Sohn, / Nachbarin, vor Wehe, / Weil ich ihn mit schwarzem Aug' / Zu bezaubern gehe. / O, wie brennt das Auge mir, / Das zu zünden fodert! / Flammet ihm die Seele nicht ./ Deine Hütte lodert.

6. Rosen steckt mir an die Mutter, / Weil ich gar so trübe bin. / Sie hat Recht, die Rose sinket, / So, wie ich, entblättert hin. /

7. Vom Gebirge, Well' auf Well', / Kommen Regengüsse, / Und ich gäbe dir so gern Hunderttausend Küsse. /

8. Weiche Gräser im Revier, / Schöne stille Plätzchen - / O, wie linde ruht es hier / Sich mit einem Schätzchen! /

9. Nagen am Herzen / Fühl' ich ein Gift mir. / Kann sich ein Mädchen, / Ohne zu frönen / Zärtlichem Hang, / Fassen ein ganzes / Wonneberaubtes / Leben entlang ?

10. Ich kose süss mit der un der / Und werde still und kranke; / Denn ewig, ewig kehrt zu dir, / O Nonna, mein Gedanke!

11. Alles, alles in den Wind / Sagst du mir, du Schmeichler! / Allesamt verloren sind / Deine Müh'n, du Heuchler! / Einem andern Fang zulieb / Stelle deine Falle! / Denn du bist ein loser Dieb, / Denn du buhlst um alle!

12. Schwarzer Wald, / [deub Schatten ist so düster! / Armes Herz, / [dein Leiden ist so drückend! / Was dir ainzig wert, / [es steht vor Augen ; / Ewig untersagt / [ist Huldvereinung.

13. Nein, Geliebter, setze dich / Mir so nahe nicht! / Starte nicht so brünstiglich / Mir ins Angesicht. / Wie es auch im Busen brennt, / Dämpfe deinen Trieb, / Dass es nicht die Welt erkennt, / Wie wir uns so lieb!

14. Flammenauge, dunkles Haar, / Knabe wonnig und verwogen! / Kummer ist durch dich hinein / In mein armes Herz gezogen, / Kann in Eis der Sonne Brand, / Sich in Nacht der Tag verkehren? / Kann die heisse Menschenbrust / Atmen ohne Glutbegehren? / Ist die Flur so voller Licht, / Dass die Blum' im Dunkel stehe ? / Ist die Welt so voller Lust, / Dass das Herz in Qual vergehe?

15. Nun, ihr Musen, genug! / Vergebens strebt ihr zu schildern, / Wie sich Jammer und Glück / wechseln in liebender Brust. / Heilen könnet die Wunden / ihr nicht, die Amor geschlagen ; / Aber Linderung kommt / einzig, ihr Guten, von euch .

Nous valsos amorosos (1-15)1.Cor renuncia al salvament, / si pel mar de l'amor t'arrisques, / perquè mil barques floten / rompudes entorn de la platja.

2. Ombres obscures de la nit, / perill d'ones i de vòrtexs! / Són potser els qui reposen / tranquils en terra ferma / capaços de comprendre-us? / Solament ho és / el qui en la soledat ferotge / del mar tempestuós va a la deriva, / allunyar moltes milles de la platja !

3. Els dits de cada mà / amb tot d'anells cobria, / com a prova d'amor / donats pel meu germà. / I l'un darrera l'altre / els vaig lliurar al formós / però indigne donzell.

4. Només, ulls negres, / que us deixin fer l'ullet / cauen palaus / i les ciutats s'enfonsen./ Com hauria el meu cor / -feble castell de cartes- / d'estar dempeus en tal combat?

5. Preserva, veïna, / el teu fill de mal / perquè jo amb negres ulls / vaig a encisar-lo. / Com els ulls se m'abrusen / que reclamen incendi! / Si no se li ablama l'ànima, / la teva cabana es crema.

6. Em posa roses la mare / perquè estic molt trista. / Té raó, la rosa cau, /esfullada, tal com jo.

7. A onades, de la muntanya / vénen els xàfecs, / i jo et daria de grat / ben bé cent mil besos !

8. Herbes tendres de la conca, / bell, tranquil indret! / Que és suau de reposar / aquí amb la persona amada!

9. Sento que em rosega / el cor un verí. / Pot una noia, / no asservida a afecció d'amor, / acceptar tota / una vida orbada de delit?

10. Amb gust n'acarono moltes / i esdevinc mut i malalt / perquè sempre, sempre es gira / vers tu el meu record, oh Nonna!

11. Tot el que em dius, llagoter, / tot ho contes en el vent! / Tots els teus fatics plegats / no et valdran, hipòcrita! / Per obtenir una altra presa / posa el teu parany! / Perquè tu ets un lladre solt, / tu les pretens totes!

12. Bosc negre, / [la teva ombra és tan obscura! / Pobre cor, / [la teva pena és tan dura! / L'únic que mereixes / [davant teu ho tens. / T'és interdit per sempre / [d'heure mercè.

13. No et col.loquis estimat / tan devora meu! / No em miris de fit a fit / tan ardentment el rostre. / Com que al pit també hi ha incendi, / frena el teu impuls, / ja que el món no coneix pas / l'amor que ens tenim.

14. Ulls flamígers, cabells foscos, / noi deliciós i audaç, / per tu la pena ha passat / a dins del meu pobre cor! / Pot tornar-se gel el sol, / convertir-se el dia en nit, / sense anhel ardent el càlid / pit de l'home respirar? / Si el camp és reblert de llum, /seran les flors a la fosca ? / Si el món és ple de plaer, morirà el cor de turment?

15. Oh, muses, ara prou! / Debades voleu contar / com sort i dissort canvien / en el cor que estima. / Les ferides no podeu guarir / a l'amor fetes, / però l'alleujament només ve / de vosaltres, benignes.

Geliebte Heimat, deiner Freiheit Stunde, / dein Volk hat sie erkämpft mit starker Hand! / In alle Welt drang froh die stolze Kunde: / Frei ist nun Wald und See, frei dein Strand! / Der Zwingherr fiel, der einst dir schlug die / Wunde. In Freiheit lebe, mein Vaterland!

del poema Oi Suomi de Veikko A.Koskenniemi, 1885-1962
(Versió alemanya)
Aquest himne forma part del poema simfònic Finlandia, op. 26 num. 7, compost per Jean Sibelius en 1899. En 1940, el poeta finlandès Veikko Antero Koskenniemi va afegir-hi el text. La lletra expressa esperança i un nou començament en un moment en què la guerra i la destrucció havien amenaçat la nació finlandesa. La premiere de l'himne va tenir lloc en 1941 en el concert del 25è aniversari del Cor Laulumiehet. En 1942 Sibelius va reconèixer el text de Koskenniemi com l'oficial per al llibret de la seva obra.

Oh pàtria, mira com neix la claror del matí, / vençut el regne triomfal de la nit i l'aflicció./ Sento les aloses cantar plenes de goig, / que per fi ha minvat l'oprobi i la misèria / Un nou dia vol portar una nova llibertat, / tornaràs a ser lliure, pàtria meva!

Estimada pàtria, l'hora de la teva llibertat / el teu poble ha guanyat lliutant amb mà ferma! / Per tot arreu s'ha escampat alegre la gloriosa notícia: / Lliure és ara el bosc i el mar, lliure la teva costa! / Ha caigut el tirà, que un dia et va obrir les / ferides. Viu en llibertat, pàtria meva!

On suuri sun rantas' autius / sitä sentään ikävöin: / miten villi sorsan valitus / soi kaislikossa öin.
Joku yksinäinen eksynyt / joka vilua vai keroi un / jok'on kaislikossa kierrellyt / eik' emoa löytää voi.
Sun harmajata aaltoas olen / katsonut kyynelein / ens' surunsa itkenyt rannallas / mun on oma nuoruutein.
On syvään sun kuvasi painunut / ja sitä ikävöin / olen villisorsaa kuunellut / mä sielä monin öin.

Quem vidistis pastores dicite: / annunciate nobis in terris quis apparuit; / Natum vidimus, et choros Angelorum / collaudantes Dominum. / Dicite quidnam vidistis, / et annunciate Christi nativitatem.

Pastors parleu d'Aquell qui heu vist: / anuncieu-nos què ha aparegut a la terra; / hem vist el Nat, i els cors dels Àngels / lloant el Senyor. / (falta).

Rosmarin (aus des Knaben Wunderhorn).

Es wollt die Jungfrau früh aufstehn / wollt in des / Vaters Garten gehn. / Rot Röslein wollt sie brechen ab, / davon wollt sie sich machen / ein Kränzelein wohl schön.

Es sollt ihr Hochzeitskränzelein sein: / “Dem feinen / Knab, dem Knaben mein, / Ihr Röslein rot, ich brech euch ab, / davon will ich mir winden / ein Kränzelein so schön!”

Sie ging im Grünen her und hin, / statt Röslein fand sie Rosmarin: / “So bist du, mein Getreuer, hin! / Kein Röslein ist zu finden, / Kein Kränzelein so schön!”

Sie ging im Garten her und hin, / statt Röslein brach sie Rosmarin: / “Das nimm du, mein Getreuer, hin!” / Lieg bei dir unter Linden, / Mein Totenkränzlein schön!”

Romaní (del corn de l'abundància del jovenet)

La donzella volia llevar-se d'hora, / volia anar al jardí del pare. / Volia collir unes rosetes / vermelles, / per fer-se amb elles / una corona ben bonica.

Hauria de ser la seva corona de noces: / "Per al / meu fadrí galant, per al fadrí meu, / amb / vosaltres, rosetes vermelles, / em teixiré / una corona ben bonica."

Va anar per l'herba amunt i avall; / en comptes / de rosetes va trobar romaní: / "Així te m'has / perdut, el meu estimat. / No es troba cap roseta, / cap corona no es pot fer!"

Va anar pel jardí amunt i avall; / en comptes de rosetes va collir romaní: / "Pren-lo, estimat meu! / Que aquesta bonica corona de morts / reposi amb tu sota el til.ler."

Estava la mare dolorosa, / al costat de la creu, plorosa, / d'on penjava el seu Fill.
La seva ànima gemegosa, / entristida i adolorada, / Va travessar l'espasa.
Oh que trista i afligida / va estar la beneïda / Mare de l'Unigènit!

The evening primrose. / When once the sun sinks in the west / and dewdrops pearl the evening's breast ;/ Almost as pale as the moonbeams are, / or its companionable star, / the evening primrose open anew its blossoms to the dew. / And hermitlike, shunning the light, / wastes its fair bloom upon the night. /

Who blindfold to its fond caresses, / knows not the beauty he possesses.

Thus it blooms on while the night is by ; / when the day looks out with open eye, / Bashed at the gaze it cannot shun, / it faints and withers and is gone.

La tarda primaveral. /Un cop el sol s'enfonsa a l'oest / i les gotes de rosada perlejen el pit de la tarda; /Quasi tan pàlida com son els raigs de lluna / o la seva simpàtica estrella, / la tarda primaveral obre de nou les seves flors a la rosada./ I com un ermità, esquivant la llum, / malgasta la seva bella flor en la nit.

Qui, amb els ulls tapats a les seves afectuososes caricies, / no coneix la bellesa que posseeix.

D'aquesta manera, floreix mentre es de nit; / Quan el dia despunta amb ull obert, / confós per la mirada que no pot esquivar, / defalleix, es panseix i desapareix.

I have three ships all on the salt sea, / And one of them has brought me to land, / I've four and twenty mariners on board, /
You shall have music at your command.

The ship wherein my love shall sail / Is glorious for to behold, /
The sails shall be of shining silk, / The mast shall be of the fine beaten gold.

I might have had a King's daughter, / And fain she would have married me, / But I forsook her crown of gold, / And 'tis all for the sake, my love, of thee.

Text: cançó tradicional anglesa, també coneguda com The Suffolk Miracle, The Grey Cock, i The Drowsy Sleeper, la qual amb petites diferències explica l'història d'una dona jove que és visitada pel fantasma del seu amant.

El fantasma de l'amant.

Ben trobada, ben trobada, amor meu de veritat; / He estat molt temps absent de tu; / He tornat fa poc de la mar salada, / I tot això, amor meu, per tu.

Tinc tres vaixells, tots a la mar salada, / Un d'ells m'ha portat a terra, / Tinc vint-i-quatre mariners a bord, / Tindràs música a la teva disposició. /

El vaixell en què navegarà el meu amor / És gloriós de contemplar, / Les veles seran de seda lluent, / El màstil serà de fi or batut.

Jo podria haver posseït la filla d'un rei, / I de bona gana s'hauria casat amb mi, / Però vaig renunciar a la seva corona d'or / I tot això, amor meu, per tu.

Va, pensiero, sull'ali dorate; / va, ti posa sui clivi, sui colli, / ove olezzano tepide e molli / l'aure dolci del suolo natal! / Del Giordano le rive saluta, / di Sïonne le torri atterrate... / Oh mia patria sì bella e perduta! / Oh membranza sì cara e fatal! / Arpa d'ôr dei fatidici vati,
perché muta dal salice pendi?
Le memorie nel petto raccendi, / ci favella del tempo che fu! / O simìle di Sòlima ai fati / traggi un suono di crudo lamento, / o t'ispiri il Signore un concento / che ne infonda al partire virtù!

Von alten Liebesliedern (aus des Knaben Wunderhorn)

Spazieren wollt ich reiten der Liebsten vor die Tür, / sie blickt nach mir von weitem und sprach mit großer Freud: /
“Seht dort mein’s Herzens Zier, wie trabt er her zu mir!”/ Trab, Rösslein, trab, trab für und für.

Den Zaum, den ließ ich schießen und sprengte hin zu ihr, / ich tät sie freundlich grüßen uns sprach mit Worten süß: / “Mein Schatz,mein höchste Zier, was macht ihr vor der Tür?” / Trab, Rösslein, trab, trab her zu ihr.

Vom Rößlein mein ich sprange und band es an die Tür, / tät freundlich sie umfangen, die Zeit ward uns nicht lang, / im Garten gingen wir mit liebender Begier. / Trab, Rösslein, trab, trab leis’ herfür.

Wir setzen uns danieder wohl in das grüne Gras / und sangen her und wieder die alten Liebeslieder, / bis uns die Äuglein naß von weg’n der Kläffer Haß. / Trab, Rösslein, trab, trab fürbaß.

Dels antics cants d'amor (del corn de l'abundància del jovenet)

Passejant a cavall volia jo arribar fins a la porta de l'estimada. / Ella m'albirà de lluny i digué amb gran alegria: / "Guaita allà el joiell del meu cor, com galopa cap a mi!" / Galopa, cavall, galopa, galopa més i més.

Les regnes vaig sotragar i vaig volar fins a ella, / la vaig saludar amablement i li vaig dir amb dolcesa: / "Tresor meu, el joiell més preuat, què feu a la porta?" / Galopa, cavall, galopa, galopa cap a ella.

Del meu cavall vaig saltar i el vaig lligar devant / la porta, / la vaig abraçar amb amor, el temps / no se'ns feia llarg, / al jardí vam anar amb delit amorós. / Galopa, cavall, galopa, galopa lleuger endavant.

Ens vam acomodar sobre l'herba verda, / i vam cantar un cop i un altre les velles cançons / d'amor, / fins que se'ns humitejaren els ulls per / les odioses xafarderies. / Galopa, cavall, galopa, galopa sempre endavant.

Waldesnacht (aus dem Jungbrunnen von Paul Heyse).

Waldesnacht, du wunderkühle, die ich tausend Male grüß; / nach dem lauten / Weltgewühle, o, wie ist dein Rauschen süß! / Träumerisch die müden Glieder berg ich weich ins Moos, / und mir ist als würd ich wieder all der irren / Qualen los.

Fernes Flötenlied, vertöne, das ein weites Sehnen / rührt, / die Gedanken in die schöne, ach, mißgönnte Ferne führt. / Laß die Waldesnacht mich wiegen, stillen jede Pein, / und ein seliges Genügen saug ich mit den Düften ein.

In den heimlich engen Kreisen wird dir wohl, du / wildes Herz, / und ein Friede schwebt mit leisen / Flügelschlägen niederwärts / und ein Friede schwebt mit leisen Flügelschlägen niederwärts / Irre Qualen, / löst euch wieder, wildes Herz, nun gute Nacht!

Nit al bosc (d' "El Pou del Jove", de Paul Heyse)

Nit al bosc, fredor meravellosa que saludo mil vegades; / després del fort / enrenou del dia, que n'és de dolça la teva remor! / Somniant amago els meus membres / cansats en la molsa blana, / i m'és com si de / nou s'allunyessin de mi tots els desvaris.

Música de flauta al lluny, que fas néixer un gran delit, / i portes els pensaments cap a la bella i, / ai! envejada llunyania. / Fes que la nit em / bressi, que calmi les meves penes, / i que un / goig de l'ànima respiri jo amb les flaires del / bosc.

En l'estret cercle de casa t'hi trobaràs bé, cor salvatge, / i la pau davallarà aletejant suaument. / Canteu, volguts ocells, porteu-me a la son a / poc a poc! / Desvaris, perdeu-vos novament! / Cor salvatge, ara bona nit!